EMIRATES TEAM NEW ZEALAND, AL CIM DEL MÓN DE L'AMERICA'S CUP

"L'America's Cup la guanyen les persones", va afirmar Kevin Shoebridge, director d'operacions, en acceptar la seva incorporació al Hall of Fame de l'America's Cup en una cerimònia celebrada a Barcelona a meitat de la Copa. Aquesta és una filosofia que es cultiva en aquest sindicat d'estructura horitzontal, un dels equips amb millor rendiment esportiu del món.

El viatge fins al 19 d'octubre de 2024 i la victòria a Barcelona va començar en el moment precís en què va finalitzar la darrera America's Cup, el 17 de març del 2021, amb l'acceptació oficial del Notice of Challenge per part de l'equip britànic que representava el Royal Yacht Squadron.

La relació entre els dos clubs i Emirates Team New Zealand es va desenvolupar en un ambient de positivitat des del principi, amb el Defensor decidit a impulsar un Protocol atrevit que desbordava idees, nous plantejaments, nous esdeveniments i una visió que s'inspirava en les profunditats de la pandèmia de COVID.

Gairebé immediatament, el juny del 2021, Emirates Team New Zealand va revelar el seu pla per a la nova generació d'embarcacions de suport impulsades per hidrogen i en va ordenar l'adopció per a tots els equips que participessin en la 37a America's Cup. El món esperava amb impaciència les notícies sobre el Protocol i les Regles de Classe, que es van publicar el 16 de novembre del 2021.

El canvi en la tercera generació d'AC75 va ser considerable, amb foils més llargs per afavorir el vol amb vents més fluixos, una reducció de la tripulació d'11 a 8 persones, estipulacions sobre el nombre de bucs, foils i veles per reduir costos, software subministrat i altres elements de disseny relacionats amb els sistemes de control.

Un dels elements més emocionants del Protocol va ser la introducció d'una nova classe de iot amb foils, l'AC40, i altres anuncis que van confirmar la reintroducció de la Youth America's Cup i el començament del que possiblement ha estat l'element més emocionant de la 37a America's Cup: la primera edició de la Women's America's Cup.

A mitjan desembre del 2021, els suïssos van anunciar el primer equip Challenger, seguits ràpidament pels equips d'Itàlia i dels Estats Units, així com per l'equip francès en darrera instància.

Emirates Team New Zealand no es va quedar de braços plegats i, a principis de febrer de 2022, l'equip va anunciar, en primer lloc, que la seva embarcació de suport d'hidrogen estava en la fase final d'equipament, però també que l'equip havia assumit el repte gens menyspreable d'intentar aconseguir el rècord de velocitat en terra impulsat pel vent, amb el patró guanyador de l'America's Cup, Glenn Ashby, com a pilot del repte.

Mentrestant, Emirates Team New Zealand confirmava el nucli del seu equip amb la renovació de Peter Burling, Blair Tuke, Andy Maloney i Josh Junior, i feia una jugada mestra en contractar Nathan Outteridge com a timoner.

A finals de març del 2022, va arribar el moment que tothom esperava amb l'anunci que Barcelona seria la seu de la 37a America's Cup. En aquell moment, Grant Dalton, CEO d'America's Cup Event, va comentar: 

"Barcelona és realment una de les ciutats més reconegudes del món, així que tenir la possibilitat d'acollir l'esdeveniment de vela més reconegut del món és enormement emocionant. Com a Defensor de l'America's Cup, sempre hem sentit la responsabilitat de fer créixer l'esdeveniment, l'audiència i l'esport de la vela a escala global i, sens dubte, el fet que l'esdeveniment se celebri en una ciutat tan important com Barcelona ens permetrà impulsar la trajectòria de creixement dins de l'escenari esportiu mundial. Pensar en la 37a America's Cup i en la regata dels AC75 a pocs centenars de metres de la platja de Barcelona, el passeig marítim i les zones de participació dels aficionats al race village serà espectacular".

Els mesos de març i abril del 2022 van ser molt complets per a Emirates Team New Zealand, ja que, en primer lloc, l'embarcació de suport d'hidrogen va navegar pel port d'Auckland per realitzar les seves primeres proves al mar, mentre que l'equip de construcció de l'embarcació finalitzava el casc del "Project Landspeed", batejat el maig del 2022 com a "Horonuku", abans de fer les proves en un aeròdrom i embarcar cap a les salines del llac Gairdner, al sud d'Austràlia. Glenn Ashby i l'equip van esperar gairebé set mesos fins que es donessin les condicions perfectes per batre el rècord, però el 12 de desembre, "Horonuku" va superar el rècord i va establir una nova marca de 222,4 km/h, abans de registrar 225,58 km/h el 2023.

L’equip de regates d’Auckland esperava amb ganes l’arribada, el 12 de setembre del 2022, del primer AC40 del món, que es va revelar com un coet a escala similar al vaixell guanyador de la Copa del 2021, el 'Te Rehutai'. El vaixell es va sotmetre a proves de remolc a Auckland, darrere de l’embarcació de suport d’hidrogen, abans de navegar per primera vegada el 21 de setembre del 2022. Va ser l’inici efectiu del període d’entrenament per a la 37a America's Cup.

En desembarcar, l’entrenador Ray Davies, que havia participat en la regata inaugural amb Nathan Outteridge, Nick Burridge i Sam Meech, es va mostrar radiant: "El primer dia ha estat èpic i emocionant. Ha estat un esforç d’equip increïble sortir allà fora i fer la primera virada amb foils i la primera trabujada amb foils. El vaixell va molt bé, hem de fer alguns ajustaments, però és increïble navegar amb en Nath, en Sam i en Nick. Tots els nois de suport han fet una feina increïble, des del principi hem arrasat amb els foils".

Amb el programa d'AC40 en marxa, es va afegir un complement al Protocol: totes les sessions es gravaven sota la supervisió del Joint Reconnaissance Programme. Era la primera vegada a la història de l'America's Cup que totes les sessions de tots els equips es documentaven i s’utilitzaven per recopilar dades tècniques i arribar als mitjans de comunicació. Un dels primers "incidents" registrats va ser una fallada a la proa del nou AC40 a finals de novembre de 2022, mentre els kiwis conduïen el vaixell amb potència cap al nord de l’illa de Waiheke, amb un vent d’entre 15 i 20 nusos i grans onades.

L’equip, del qual la gran eficiència a terra ha estat una marca del seu èxit final, va tornar a l’aigua al desembre abans d’un altre canvi radical amb l’arribada, el gener del 2023, del seu segon AC40 i l’anunci a mitjan febrer que el "Te Rehutai" tornaria a l’acció. El reeixit vaixell de l’AC36 es va reconfigurar i es va llançar a l’aigua el març del 2023, amb la incorporació crucial d’un "seient per a passatgers" que va permetre als dissenyadors i fabricants de veles fer-se una idea real del que experimentaven els regatistes durant els entrenaments; va ser un afegit important i revelador.

Mentre l’equip sènior s’entrenava sense descans, es va buscar la tripulació juvenil i femenina de l’Emirates Team New Zealand i es van iniciar les proves sota la supervisió d’Elise Beavis i Josh Junior abans de procedir a la selecció. I el que és més important, els regatistes seleccionats es van integrar plenament en l’equip sènior exercint funcions a terra, on es va poder avaluar millor la seva aptitud i el seu enfocament de "treball en equip".

A mitjans d’estiu del 2023, al juny, l’equip va carregar i es va embarcar rumb a Barcelona. El "Te Rehutai" va alçar el vol a la seu de l’America’s Cup a mitjan juliol. Kevin Shoebridge, acabat d’arribar amb avió uns dies abans, va afirmar que el suport a l’equip i a l’esdeveniment era evident.

"Quan vam treure el Te Rehutai de la base per llançar-lo, hi havia unes quantes persones fent fotos del vaixell per sobre de la tanca de la base. Després, en remolcar-lo fins a la zona del camp de regates, va ser força surrealista, perquè fa poc més d’un any que Barcelona va ser nomenada seu de la 37a America's Cup, i fa només un mes que estàvem navegant a Auckland. Això demostra la força de l’equip que tenim i la capacitat d’aconseguir que les coses surtin bé. Però amb el que hem fet fins ara no n'hi ha prou per guanyar l'America's Cup. Encara queda molta feina per fer durant l’any vinent, i especialment durant els mesos que venen mentre estiguem aquí, inclosa la primera regata oficial a Vilanova i la Geltrú d’aquí a dos mesos".

Aquests dos mesos van passar volant, amb l’equip fent regates de prova d’AC40 contra alguns dels Challengers a Barcelona perquè els oficials de regata provessin el seu software abans que la comunitat de l'America's Cup es desplacés a la bonica localitat costanera de Vilanova i la Geltrú per a la primera Regata Preliminar camí de la Louis Vuitton 37a America's Cup.

Emirates Team New Zealand era el clar favorit pel temps que feia que entrenava amb el vaixell, ja que havia navegat en el primer AC40 a Auckland, però s’enfrontava a rivals de talla mundial i a unes condicions meteorològiques de transició entre l’estiu i la tardor que van desafiar els equips.

En aquella primera regata, l’equip va acabar segon, per només un punt, després de l’abandonament de la final per manca de vent. Per als nord-americans va ser la injecció de moral que buscaven; per a Emirates Team New Zealand va ser una lliçó.

Nathan Outteridge ho va resumir així: "Ha estat molt frustrant. Crec que, en general, hem navegat força bé i hem fet dues bones sortides en dues bones regates, però al final, a l’última regata de flota, hem comès un error a la trabujada, hem caigut dels foils i li hem donat la victòria a l’American Magic. Hem fet una bona feina per remuntar fins al segon lloc, però al final aquell ha estat el punt que ells s'han endut per liderar la classificació, que era la regata després que no poguéssim disputar el match-race".

L’equip va tornar a Barcelona per continuar entrenant-se durant un mes d’octubre molt atapeït, en el qual es va anunciar que Louis Vuitton es convertiria en el patrocinador principal i es va realitzar una última sortida vertiginosa a finals d’octubre en unes condicions descrites com "de fresques a aterridores" que van fer que tot el Port Vell s’assegués i prengués nota.

Va ser una bona manera de concloure la seva estada a Barcelona, mentre l’equip es preparava per a la segona Regata Preliminar, de nou en AC40, al port de Jiddah, al Mar Roig, a Aràbia Saudita. Van tornar a Auckland per a una última posada a punt al golf de Hauraki, conegut per la seva intensitat, on l’equip de regates va esforçar-se al màxim.

En arribar a la calor seca de Jiddah, els kiwis es van trobar amb una sorpresa llançada pel Luna Rossa Pirelli, que va designar per a la regata la nova generació de timoners, Marco Gradoni i Ruggero Tita.

L’Emirates Team New Zealand va liderar la classificació inicial després d’una brillant regata de flota amb vent fort i va mantenir aquest lideratge durant la jornada següent i en el match-race final. Aquesta vegada no hi va haver errors; es van desfer dels ràpids italians després d’un magnífic "duel al desert" i van aixecar el trofeu.

Amb l’arribada de l'any nou, l’Emirates Team New Zealand es trobava en plena activitat per equilibrar la construcció del seu nou AC75 sota la direcció de disseny de Dan Bernasconi, alhora que activava l’imminent esdeveniment de Barcelona. Amb prou feines va passar una setmana sense que es confirmessin patrocinadors, es donés a conèixer el calendari de l'"Estiu de la vela de Barcelona", es comprés i instal·lés una flota de velers Elliot 6 per al RNZYS, l’equip ciclista es llancés al velòdrom i s’informés dels progressos dels equips juvenil i femení, ja seleccionats, que es llançaven a l’aigua amb l’AC40 per primera vegada. Els primers mesos del 2024 van ser molt intensos, amb el crescendo definitiu l’11 d’abril.

El "Taihoro" va sortir del taller de construcció amb un disseny de línies esmolades que suposava un pas endavant important i una millora del conqueridor "Te Rehutai" de l’Emirates Team New Zealand.

Geoff Senior, cap de construcció, va declarar aleshores: "L’equip de disseny ha portat el disseny del Taihoro al límit, cosa que ha posat a prova el nostre equip de construcció durant tot el procés. Però tenim molta sort de comptar amb un equip de construcció tan experimentat, que està entre els millors del sector. Aquest és probablement el 14è vaixell de l’Emirates Team New Zealand que alguns d’ells han construït. A més, estem molt orgullosos de disposar de 10 aprenents que han estat formant-se durant tot el procés".

Després d’una cerimònia en la qual la Iwi manaaki Ngāti Whātua Ōrākei va donar i beneir el nom "Taihoro", el vaixell va ser avarat a la base de l’equip a Wynyard Point, Auckland, davant la presència d’amics, familiars, patrocinadors i proveïdors. Marama Royal, presidenta del Ngāti Whātua Ōrākei Trust, va explicar el profund significat del nom "Taihoro", inspirat en Taihoro-Nukurangi, que significa "Moure’s àgilment com el mar entre el cel i la terra". A més, va explicar: "Taihoro-Nukurangi recull l’essència dinàmica del mar (Tai), el concepte de velocitat (Horo), el moviment de la terra (Nuku) i l’extensió del cel (Rangi)".

El que va venir després va sorprendre el món de l'America's Cup, ja que l’equip va realitzar una ràpida prova de remolc abans d’hissar les veles a primera hora de la tarda i efectuar el vol inaugural del 'Taihoro', tot just sortir del taller, cosa que va posar de manifest l’extraordinària destresa dels equips tècnics i de terra, alhora que reconeixia la gran tasca de l’equip de construcció del vaixell, que s’havia bolcat en una construcció altament tècnica.

L’equip de regates va entrar en un intens període de posada a punt, navegant 14 dels 18 dies posteriors a l'avarada abans que el 'Taihoro' fos carregat i embarcat rumb a Barcelona, mentre l’equip de regates sènior, juntament amb els equips juvenil i femení, continuaven amb les pràctiques de sortida ràpida i les proves finals de foils i sistemes en els dos AC40 de l’equip, un en mode de monotip i l’altre adaptat com a LEQ12.

"Hem tingut certa experiència amb la logística i el transport marítim al llarg dels anys, però sempre és molt intens", va afirmar Kevin Shoebridge. "És una tasca enorme per a l’Andy Nottage des del punt de vista logístic i per a gent com el Sean Regan i l’equip de terra en general, que s’asseguren que tot estigui ben embalat i surti en un ordre precís per la porta per a la seva posterior arribada a Barcelona".

El 'Taihoro' va arribar a Barcelona el 18 de juny després d’un viatge de 28 dies des de Nova Zelanda i va ser traslladat a la base de l’equip per començar els preparatius per estar a punt per a la Regata Preliminar final, a només 60 dies vista. Mentre els kiwis navegaven a Barcelona, es va despertar un gran interès entre els equips Challenger, que van enviar els seus fotògrafs diàriament per capturar imatges de reconeixement de tots els aspectes d’un vaixell que sabien que podia ser la referència.

Quan va començar la Regata Preliminar final a Barcelona el 23 d’agost, aquestes sospites es van confirmar, ja que l’Emirates Team New Zealand va començar amb victòries sobre el Luna Rossa Prada Pirelli, l'INEOS Britannia i el vaixell bessó del 'Taihoro', l'Orient Express Racing (l’equip francès havia comprat un paquet de disseny a l’equip). Una victòria contra l'Alinghi Red Bull Racing va situar els kiwis a la final de match-race l’endemà, on van sucumbir per primera vegada, en condicions canviants, contra el NYYC American Magic. Tot i la derrota, l’equip va guanyar el match-race contra el Luna Rossa Prada Pirelli i es va endur la victòria final.

"Definitivament no ha estat la nostra millor feina, ens ho hem posat molt difícil, però estem molt contents d’haver guanyat perquè pots cometre molts errors i tot i així guanyar una regata. Ha estat un dia una mica dur per a nosaltres, la veritat, amb aquella primera regata contra l’American Magic, però estem molt contents d’haver guanyat".

El període de regates es va traslladar ràpidament als dos Round Robins de la Louis Vuitton Cup, les Challenger Selection Series, en què l'Emirates Team New Zealand va poder competir per mutu acord amb el Challenger of Record. Tot i que es comptabilitzaven els punts de l’equip, els enfrontaments contra els Challengers no afectaven la seva puntuació.

No obstant això, l’equip estava a punt de patir un desastre que podria haver posat fi a la seva campanya. Després d’una magnífica victòria contra el Luna Rossa Prada Pirelli el primer dia de regates, el 30 d’agost, quan el 'Taihoro' estava sent carregat a terra, una fallada a la grua va fer que el vaixell caigués al damunt de la seva estructura des d’una alçada d’uns 6 metres, causant danys, tal com va confirmar el CEO de l’equip, Grant Dalton:

"Hem avaluat els danys i hem començat la reparació, que continuarà les 24 hores del dia. Hi ha alguns danys estructurals a la popa de l’embarcació, però el cop més fort l’ha rebut la part davantera del buc. Durant la nit s’ha retirat aquesta zona (en altres paraules, hem tallat la peça del fons del buc) i se n’ha iniciat la reparació, cosa que significa construir una nova peça del vaixell. Encara és aviat per dir quan tornarem a navegar, però ja he vist aquests nois fer miracles abans".

Sota la direcció de Sean Regan, l’equip de terra va treballar de manera coordinada durant tota la nit per aconseguir un autèntic miracle. Va ser l’actuació clàssica de l’Emirates Team New Zealand, en la qual tothom es va unir davant de l’adversitat, de manera que l’1 de setembre, només dos dies després, l'AC75 tornava a ser al camp de regates i, tot i navegar sense oposició, presentava el mateix bon aspecte de sempre.

Al llarg dels dos Round Robins de quatre dies, l’Emirates Team New Zealand va destacar en una gran varietat de condicions i, tot i patir algunes derrotes, la més notable contra el Luna Rossa en una regata marcada per un llamp impressionant, els kiwis es van plantar a la semifinal com a vencedors, liderant la classificació i preparant-se per a la seva defensa de la Louis Vuitton 37a America's Cup.

Mentre l’equip sènior es preparava al camp de regates entre prova i prova a mesura que avançava la Louis Vuitton Cup, era el torn dels equips juvenil i femení de l’Emirates Team New Zealand en les seves respectives competicions. Per a l’equip juvenil, va ser una experiència dura. En ocasions, van ser excepcionals i es van enfrontar a equips molt ben entrenats d'Itàlia, els Estats Units i la Gran Bretanya, abans de caure eliminats en l’última regata, necessitant guanyar els britànics per assegurar el seu pas endavant. Va ser una lliçó dura sobre la importància de la precisió i l’execució, però Leonard Takahashi, Seb Menzies, Oscar Gunn i Josh Armit van lluitar fins al final.

L’equip femení també va haver de fer front a una competició ferotge, però la constància i el talent van donar fruits: Jo Aleh, Liv Mackay, Molly Meech i Gemma Jones mai es van rendir i van aconseguir classificar-se per a les semifinals després d’una última regata magistral. Finalment, l’equip femení de l’Emirates Team New Zealand va acabar en quarta posició en unes condicions difícils i va sortir de la competició amb somriures d’orella a orella i una experiència enorme adquirida.

Després de la victòria de l'INEOS Britannia a la Louis Vuitton Cup, tot estava a punt per al Louis Vuitton 37a America's Cup Match, en què l’Emirates Team New Zealand va aplicar la màxima pressió des del principi i va assolir nivells extraordinaris de navegació, posicionament i lectura del vent. Els kiwis van aconseguir un avantatge de 4-0 en tres dies de regata, i molts experts i espectadors van pronosticar una pallissa. No va ser així, ja que l'INEOS Britannia va remuntar en condicions de maregassa el 17 d’octubre i va aconseguir dues victòries abans d’una jornada de descans que va augmentar la tensió al Port Vell.

Tanmateix, el que va venir després van ser tres regates al llarg de dos dies en què, de nou, l’habilitat de l’equip per interpretar el vent i el magnífic domini del vaixell van assegurar la defensa de la Louis Vuitton 37a America's Cup. Bernard Arnault, president i CEO de LVMH, i Pietro Beccari, president i CEO de Louis Vuitton, van lliurar el trofeu de l’America's Cup, de 173 anys d'antiguitat, a l’escenari principal del Race Village.

Peter Burling, el patró guanyador, va comentar immediatament després: "Estem increïblement orgullosos del que hem aconseguit. L'America's Cup és un dels trofeus esportius més difícils de guanyar del món. Cal unir moltes peces perquè tot funcioni, i ara que ho hem aconseguit tres vegades seguides, és increïblement especial".

L’Emirates Team New Zealand ha fet història a Barcelona i ha ofert un estiu de vela extraordinari, visionari i absorbent. Amb un paisatge urbà impressionant com a teló de fons, hem vist els millors regatistes professionals enfrontar-se en els AC75 i la nova generació de superestrelles de la vela en les categories juvenil i femenina dels AC40.

També hem vist els vaixells de l'America's Cup d'altres temps, com els J Class i els 12-Metres, a més d’un nombre rècord de 350 patins catalans per tancar l’últim cap de setmana. Ha estat un estiu de vela per recordar, però els més destacats han estat l’Emirates Team New Zealand, que han assolit el nivell més alt d’aquest esport i han guanyat una tercera America's Cup sense precedents.

Iain Murray, director de regata, va descriure l’equip com "un dels millors Defensors que l'America's Cup ha vist mai", i a Barcelona 2024 ho han tornat a demostrar.

L’Emirates Team New Zealand, de dalt a baix, ha estat un fora de sèrie. Potser els Challengers són cada cop més a prop, però els kiwis han posat el llistó molt alt i el continuaran posant.

(Magnus Wheatley)